Tal i com ens narra el Génesis, Lilith fou una figura llegendària de la mitología
juedocrisitana: la primera esposa d’ Adàn, la qual es convertí en un símbol
d'alliberació sexual i de la lluita contre el patriarcat.
Fou creada únicament per satisfer les necessitats d’Adàn. Desterrada
voluntàriament i oposant-se a les ordres exigides, va abandonar
l’Edèn i va errar per el Mar Roig on s’entregà a diferents éssers i cada nit raptava
nens i nenes dels seus bressols per després assassinar-los.
Hi ha varies versions que apunten que tres àngels van baixar a buscar-la
per reconduir-la novament a l’Edèn, però una vegada més es va negar.
També conten que fou trobada per l'arcángel Samael, també
anomenat Satanás, que se l'emportà a l'infern on contraeren matrimoni.
No sabem exactament quin fou el desenllaç de les gestes de Lilith però si
que va contribuïr en la creació de Lilith-Put, ja que els mateixos habitants
celebren rituals en els que apareix com a principal fundadora.

No es d’extrenyar que en l’escut i la bandera d’aquesta peculiar nació
hi aparagui com a símbol la poma, el fruit prohibit. Un sedant genuí
que permet als lilithputienses entrar en un somni profund i aillar-se en la seva paradisíaca illa.
Aquest país de reduides dimensions no té un espai físic concret.
S’apropa a Wonderland o Neverand, que com narra el gran dramaturg J.M. Barrie
es pot trobar:”segona a la dreta i tot recta fins l’endemà!”.

El marc de la XVI Bienal d'art Català, brinda l'oportunitat al públic
català de tenir un primer contacte amb les troballes de l'antiga
civilització Lilith-Put.
La descoberta d’aquest pais, desconegut fins fa poc temps, repassa
costums, tradicions i paisatges a partir dels elements quotidians:
com bitllets, pergamins i mapes, inèdits fins ara pel públic.

Aquestes mostres constitueixen una ampliació dels fons ja exhibit
en la primera mostra sobre el pais feta dins el programa de projeccions
(Cambra de la propietat urbana de Barcelona) Urbana de Barcelona el
Novembre del 2007, que posteriorment va tenir continuitat a l’espai
" espai EART" (Experimentem amb l'Art), on es podien degustar els
productes vínicoles i compendre l’elaboració de la beguda anomenada
“evohé!”.

La recerca i recopilació d'aquest material, ha estat possible a la mecenes
Angela Levinsun, a qui agraïm haver supervisat amb gran dedicació la
selecció de documents i els preparatius de la mostra, posant de manifest
els seus sòlids coneixements després d'intenses investigacions.

(...) Amb Evohé*, Maria Padilla presentava un episodi
més d’aquest univers fantàstic de Lilith-Put del que va
exhumant arqueològicament una existència virtual.
Es tracta de posar en circulació un univers imaginari,
carregat de connotacions nostàlgiques, i fins i tot
infantils, en el món real.

Però la seva dolçor és només aparent, doncs hi apareix
sovint la presència velada de l’amenaça i la perversió
de les lluites de poder que dirigeixen l’economia i la
política. Maria Padilla, que té poc més de vint anys,
és construeix un fals passat i, alhora, sembla voler
perpetuar el món de les fantasies juvenils i enfrontar-les
amb un món que les devorarà.
A Evohé mostrava la producció vinícola de Lilith-Put,
amb un mostrari de les seves ampolles i unes postals
promocionals. Era també l’ocasió per a reivindicar un
dionisime alliberador que podria triomfar en la seva
incorporació al món adult (...)

Àlex Mitrani
Comissari i crític d'art.

*EVOHÉ!, crits orgiàstics efectuats durant les ceremonies i rituals al déu Dionís.

PROJECCIONS 22 : MARIA PADILLA

Acaben d’arribar notícies d’un país desconegut: papers i vestigis d’origen incert, encara que de vegades estranyament familiars. Semblen antics documents que formarien part d’un relat fragmentari i hermètic. No obstant, deixen intuir alguna mena de coherència perduda en l’oblit i que caldria reconstituir endreçant les parts, establint seqüències, retrobant la significació del símbol.
Intuïm que hi ha un món darrera aquestes proves, un món que ha naufragat en el nostre prosaisme i que amaga, en la seva delicadesa, alguna tràgica ferida. No és el jardí florit, serè i transparent, el paradís edènic, que Jan Van Eyck va protegir, miniaturitzat, com en una mena de campana de vidre, al tombant del segle XV. En tot cas, emergeixen d’aquestes runes unes escenes divertides o inquietants, com les que van obsedir al Bosco. Tampoc aquesta sembla ser aquella terra feliç i pagana que el lacerat poeta modern, en l’ocasió Charles Baudelaire, evocava a “L’invitació al viatge” i que Henri Matisse, a principis del segle XX, modelà com un sensual escenari mediterrani. Potser, senzillament, no és un paisatge físic sinó mental. J.M. Barrie deia que el País de Mai Més és sempre una illa, un espai fora de la claredat coercitiva dels adults, i que es pot descriure com l’hipotètic mapa de la ment d’una persona.
Si jugar és experimentar l’atzar, com afirmà Novalis, no hi ha cap mena de joc en l’obra de Maria Padilla (Barcelona, 1984). Més aviat, hi trobem la seriositat de l’infant, concentrat en la construcció d’un univers complert i racional, encara que d’un sentit altre, o la de l’arqueòleg, que recull i classifica, una mica emocionat, les proves de passions, de somnis i dolors, que un dia van ser reals. El seu treball remet a la definició de la identitat a través de l’establiment d’un imaginari i de com aquest interactua amb les realitats pensades pels altres. Ens trobem aquí davant dels primers materials que ens permetran iniciar una crònica de conclusions insospitades i perilloses i que sobrepassa la noció estàtica i objectual de l’obra artística.


Àlex Mitrani
Comissari i crític d'art.